Manual per a ser un/a bon/a espanyol/a

1. Vestiràs amb una peineta al cap, ballaràs sevillanes i beuràs força manzanilla. Cap altre expressió cultural no té espai per a esdevenir un bon espanyol.

2. Explicaràs que la història d’Espanya té milers d’anys (sí, sí, res del reialme de Castella o la corona catalanoaragonesa, ni que Espanya només té 300 anys, l’inici del nostre gran imperi mai ha sigut a partir de la instauració del Tractat de Nova Planta de Felip V)

3. Estimaràs els toros (la tortura és espectacle i la cultura no distingeix sang del fetge)

4. Imposarem l’espanyol per damunt de qualsevol llengua que convisqui a dins d’Espanya. Sota el pseudònim de bilingüisme (relegant al català, basc i gallec a la quart llengua d’estudi) aconseguirem eradicar aquestes pseudollengües.

5. Amagarem en la foscor la fuga de papers robats durant el franquisme a persones anònimes catalana.

6. Estimaràs els grans lladres, sí, aquells que porten corbata

7. Desprotegiràs al tots/es els treballadors/es i els autònoms/es, sobretot, en benefici dels grans capitals i empresaris i bancs.

7. Rescataràs els bancs, res d’invertir en educació i sanitat pública.

8. Permetràs que milers de famílies siguin desallotjades de les seves cases

9. Només sintonitzaràs a la TDT Intereconomía, amb Sálvame veuràs la llum i Gandía Shore serà un model a seguir.

10. I sobretot, per a ser un bon espanyol, recorda, només podràs celebrar els gols que faci el Real Madrid, adoraràs en Cristiano i no discutiràs mai la paraula de Mou.

Aquest és només un petit recull satíric del que podria ser un “model ideal” del bon espanyol (als ulls, per exemple, del Sr. Wert). Sincerament, ni vull ser espanyola ni penso claudicar davant de tota aquesta fatxendaria i patuleia de Madrid. Si que vull llançar, però, una fletxa a favor de tantes i tantes persones que des de diferents territoris de l’estat espanyol han aixecat les veus per a denunciar i reivindicar que tota aquesta brossa no és l’estat que ells volen. Recordem, per exemple, els miners asturians que lluiten per a defensar els seus drets laborals, els col·lectiu d’andalusos que lluiten contra els terratinents que no els deix treballar la terra, tota aquella gent que lluiten, des de Madrid, contra l’Eurovegas…

Ser bona espanyola, no fa per mi

Resistir és vèncer

“Avui o demà, ja sé que puc caure. Les lluites com la nostra necessiten víctimes. I no es pot pensar mai en salvar la vida. Si un se salva, doncs, bona sort. Si un cau, doncs és el que ja es pot donar per descompta. Fins ara la mort m´ha respectat. Si ve, aquí o allà, tant se me´n fot!…I doncs, què havia de fer? Tornar a Catalunya. Allà la lluita encara no ha acabat” (Ramon Vila Capdevila, “Caracremada”, maqui català)[1]

Avui, davant d’un incessant retrocés en els drets i llibertats de les persones, d’un augment de la repressió sobre les masses socials, d’un fantasma anomenat “mercats” que té la bareta del control absolut sobre les nostres llibertats, drets i deures (el què abans era la burgesia, ara se’ns mostra com a quelcom eteri, intangible i omnipresent), ara que els lladres, els de veritat, els de corbata dormen tranquil·lament a casa seva sense ser jutjats…

Vull fer un salt en el temps per a recordar als herois i heroïnes que quan tot semblava perdut, van decidir continuar lluitant.

La història, massa sovint, és escrita pels propis vencedors, relegant a la parcel·la de l’oblit i a la cara més fosca de la història grans gestes humanes, que de forma individual o col·lectiva, no van acceptar ni tolerar el destí reservat per a tanta i tanta gent que, en molts casos, van convertir la seva vida en una eterna resistència.

“Fins fa molt poc temps, els Maquis era un d’aquests capítols soterrats per la voluntat dels que encara es resisteixen a construir el passat amb totes les seves arestes. A mig camí entre la tragèdia, la infàmia i la llegenda, la història de totes aquelles persones que van protagonitzar la resistència armada contra el règim franquista va haver d’esperar la mort del dictador per començar a ser explicada i, quasi quaranta anys, per ser acceptada”.[2]

Avui, em vull centrar amb els guerrillers, més concretament, els maquis. Que amb el seu afany de justícia van aconseguir generar més d’un mal de cap al règim franquista.  Parlem, per exemple, de la invasió de la Vall d’Aran amb més de 3.000 homes provinents de França, les zones d’intervenció de les agrupacions guerrilleres de Lleó- Galícia, Astúries – Santander, Zona Centre – Extremadura, Andalusia i Llevant – Aragó, totes elles contaven amb, més o menys, 100 homes.

Més concretament, a Catalunya, bé sigui per la seva proximitat amb França o bé per la  seva pròpia “naturalesa” dels moviments socials i polítics, els guerrillers contaven amb dues grans agrupacions guerrilleres,  la guerrilla rural anarquista: grups de Mercel·lí Massana i Ramon Vila Capdevila, “Caracremada”, o la guerrilla urbana anarquista. Grups de Francesc Sabaté Llopart, “Quico Sabaté” i Josep Lluís Facerias.

Als darrers anys de la seva lluita, els maquis van ser etiquetats de bandolers, lladres… fruit d’una campanya propagandística franquista promoguda amb l’objectiu de desvirtuar i acabar amb aquest pal de roda que se’ls hi havia generat. I que, ara, després d’una transició que va voler tapar les ferides amb ciment, els seus noms continuen ben vius en l’imaginari col·lectiu català. Què hauria passat si la lluita d’aquests individus hagués obtingut els seus fruits? S’hauria capgirat el rumb de la història?

Avui no lluitem contra el franquisme, però sí contra uns poders fàctics que ens oprimeixen com a poble, com a individus i neguen les nostres llibertats. Gaudim, per sort, d’exemples de lluita i resistència, que la història, masses vegades, ha silenciat. Ens resta, doncs, a les generacions actuals fer-nos baladores de la memòria de tots aquells/es herois i heroïnes que la història ens ha regalat.

Descripció d’imatges: Primera fotografia Francesc Sabaté Llopart, “Quico Sabaté”. Segona fotografia: Ramon Vila Capdevila, “Caracremada”.

---

[1] Petit paràgraf d’una carta de Ramon Vila Capdevila “Caracremada” dirigida a Frederica Montseny

[2] Rodríguez, Esther: Els maquis. Cossetània Edicions. Valls, 2005

És en aquell moment a la Catalunya Nord

Durant un any vaig ser a l’atur. Un any en què vaig decidir que no em podia postrar al sofà esperant que sonés la campana. Vaig fer de monitora de colònies, vaig col·laborar amb el projecte “Encomana el català”, vaig fer el curs del nivell D, vaig ser voluntària per la llengua, però una feina amb cara i ulls, res de res.

Deixava currículums a tort i a dret, com a sociòloga (com diu una amiga meva, cada cop que poses “sociologia” a l’infojobs, infojobs es fot a riure), com a professora, apuntar-me a les llistes, però res de res.

Finalment vaig trobar una oferta on cercaven una professora de secundària de tecnologia a La Bressola (per cert, he dit que vaig començar una enginyeria? I que tinc el CAP?) Per motius tant de caràcter econòmics i laborals com de caràcter lingüístics, patriòtics…o d’altres, vaig pensar que no hi perdia res.

Coneixia què era La Bressola i que significa per a molta gent del sud.

Em van seleccionar per a ser professora de tecnologia durant un curs sencer a mitja jornada. Començava des d’aquell moment una nova aventura, amb molts aspectes: Havia de trobar un lloc on dormir durant una nit, havia d’enfrontar-me amb la burocàcia francesa (rígida, dura i complexa per a molts estrangers, no cal negar la realitat, sóc, als ulls de l’administració francesa, una estrangera comunitària), conèixer el francès… però bé, de mica en mica es va anar fent tot.

És a partir d’aquell moment que vaig començar a conèixer una altra realitat, la de la Catalunya Nord, el cul de França (com diuen uns quants/es). Una zona que viu dels serveis i poca cosa més, on el català, o millor dit, el rossellonès, és una llengua, no ja minoritària, sinó minoritzada. Relegada al món dels pagesos i als gitanos (sí, parlen català els gitanos de Perpinyà) i, sobretot, és gràcies a moltes entitats i escoles (La Bressola, Arrels, col·legi Compte Gifré…) que el català comença a respirar.

És en aquell moment, també, que me’n adono de la gran influència del castellà sobre la nostra llengua, i com he de rectificar certs mots altament corrosius per la nostra llengua. Com em va dir el algú “no es pot entendre que utilitzem barbarismes castellans en una escola catalana a l’estat francès). Tenia tota la raó del món.

És en aquell moment, que te’n adones que el Principat és el Sud (jo sempre feia la broma, Alacant és ultra-sud?), i de la riquesa de la nostra llengua i de tot allò que ens uneix amb la resta dels territoris de parla catalana.

És en aquell moment que conec gent amb una empenta i unes ganes terribles de que el català esdevingui la llengua comuna de tots i totes els i les nord-catalans/es.

És quan vaig descobrir el Casal Jaume I de Perpinyà, Airenou de Baó, ràdio Arrels…

És en aquell moment que vaig descobrir mots en rossellonès: espartina, fes a polit, manyac/aga, t’has enganyat, mainatge, nin, nina.

Descobreixes els vins de les costes del Rosselló, el muscat de Ribesaltes, la galeta de reis, les creps (sobretot de nutella).

Descobreixes l’USAP, els Dracs ( o Dragons), que l’himne de l’USAP és L’estaca (i que per sorpresa meva, tot el mainatge la coneix, es un gaudi escoltar nins petits cantant aquesta cançó tan nostrada).

Descobreixes el Canigó, les Alberes, les Corberes, Argelers, Colliure, Banyuls, la maternitat d’Elna, Vilafranca de Conflent, Canet, Ceret, El Soler, Prada, Salses, la porta dels Països Catalans, i tants i tants llocs.

Fer vida a la Catalunya Nord, per mi,  vol dir que sovint has d’anar a animar el Barça al Casal Jaume I de Perpinyà, sovint has de participar d’esdeveniments tan importants, i que marcaran la història de Catalunya Nord, com per exemple, el Lipdub per la llengua, que sovint vas a  veure cinema en català, sovint te’n vas a escoltar alguna xerrada a la Casa de la Generalitat, o anar a algun concert de grups en català, anar a fer una cerveseta amb el “Clan Bressola”, és com els he etiquetat amistosament, conèixer algunes cançons d’en Jordi Barre, Joan Pau Giné, Gerard Jaquet, o anar a veure algun que d’altre correfoc o actuació castellera, anar a trobar autors nord-catalans a la llibreria catalana…

Enguany, sóc a Nyils, fent de mestra de primària i, actualment, visc tota la setmana aquí, a Perpinyà. Acompanyada d’una catalana del sud i d’una veïna mallorquina, en un piset, on l’hivern hi fa un fred que pela i l’estiu una calor que et plega. Però enguany, també, puc gaudir, amb gran plenitud, de la quotidianitat de la Catalunya Nord.

Avui puc dir que és en aquell moment en que es torna realitat, i que veus que per poca que sigui la teva col·laboració pel català, per la nostra cultura o per la defensa de la nostra terra, ni aquí ni al sud, mai sobren mans.

Visca els Països Catalan!

P.D: demano perdó per avançat per no haver reflectit tota la realitat de la Catalunya Nord, segurament m’he deixat infinitat de coses, però en la meva defensa diré que és la meva i particular visió als ulls d’una noia del Penedès que aterra a la Catalunya Nord i que de mica en mica va coneixent molts elements de la Catalunya Nord

I com m’agrada!

M’agrada mirar les cares de les persones al matí dins d’un metro o un bus

M’agrada pensar que mai més tornaré a posar el peu aquell lloc exacte

M’agrada la primavera i l’estiu

M’agraden les converses llargues de cafè o cervesa

M’agrada la meva terra

M’agrada que em toqui algun sorteig

M’agrada quan el meu pare m’explica anècdotes sempre amb un punt d’humor

M’agrada recordar vells/bells temps

M’agrada engegar projectes (i acabar-los)

M’agrada pensar que mai més tornaré a creuar-me amb aquelles persones en aquell precís instant

M’agrada quan torno a casa els divendres

M’agrada el menjar de m’ha mare

M’agrada enfotre’m de les situacions i de la gent – amb amor – (com diu m’ha mare… “fotetes, que sou unes fotetes”)

M’agradaria treure’m el nivell D de català

M’agrades bu!

M’agrada saber on he deixat les claus

M’agraden les tècniques d’investigació quantitatives

M’agrada xerrar

M’agrada la meva feina

M’agrada mirar les finestres il·luminades durant la nit i imaginar que deuen fer i parlar allà a dins

M’agrada Arròs Covat, la sèrie de dibuixos animats per adults (altament recomanable)

M’agrada mirar la televisió francesa i veure que cada cop entenc més mots en francés

M’agrada fer jocs amb la quitxalla

M’agrada conèixer nous mots en rossellonès

M’agraden els Nadal amb la família Rios

M’agrada fer-li preguntes estúpides a l’Anna de la web d’Ikea – moments per emmarcar amb la Laura -.

M’agrada fer regals útils

M’agrada marxar de viatge (amb la millor companyia)

M’agrada saber que cada dia som més els que volem la independència del nostre país

M’agraden les festes majors

M’agradaria que tothom desprogramés del seu TDT Intereconomía

M’agrada dormir amb dos coixins

M’agradaria no deixar les coses per última hora (propòsit de cada any que mai es compleix)

M’agradava fer sudokus amb tota la classe de la facultat mentre fèiem veure que escoltàvem a alguns professors de la carrera

M’agrada dir quelcom

M’agradava anar a buscar espàrrecs mentre jugàvem a fet i amagar durant les classes de gimnàstica de l’escola

M’agrada saber el què m’agrada (tot i que no sempre és fàcil)

La iaia Ramona

Un dia, vaig escoltar una entrevista que li van fer al cantant del grup de La iaia, l’Ernest. Li van preguntar per què és deien la iaia i no l’àvia. Ell va respondre que la iaia era una persona molt més entranyable. Tenia raó.

Ho he de reconèixer, sóc la néta gran, la primera dels 9 néts que té la iaia, i he pogut gaudir-la durant molts anys.

La meva iaia, la Ramona, va néixer en el si d’una família treballadora del Penedès. Filla del Magí i la Josefa, i germana de l’Artur, el Josep i el Ramon.

A la iaia li van matar el seu pare durant la guerra civil, l’avi Magí. El van afusellar al Camp de la Bota de Barcelona. El Magí va ser un dels precursors de l’escola republicana a Vilafranca. I, precisament, la iaia en tenia molts bons records d’aquella època. M’explicava com n’era de gran la biblioteca d’aquella escola (On hi havia l’antiga caserna militar ubicada a la plaça del Penedès, popularment coneguda com “la plaça de l’exèrcit”, allà s’hi trobava aquesta escola), i que anaven junts els nens i les nenes (jo no ho entenia, ho trobava normal que anessin junts els nens i les nenes).

La seva infància, i part de la joventut, no va ser gens fàcil: va perdre el pare injustament quan era una nena, també va perdre un germà i, en conseqüència, va haver de deixar els estudis per ajudar a la seva mare per poder tirar endavant la família. A més a més, sent etiquetats de “rojos separatistas”.

La iaia, com tantes persones que van patir la repressió franquista, no tenia cap inconvenient per explicar com havia viscut la guerra i la postguerra. I assenyalar qui van ser els culpables de la mort del seu pare.

La iaia va conèixer l’avi Joan (el practicant de Vilafranca), no recordo ni quants anys tenia ni com el va conèixer, però m’explicava que es va casar de blanc, quelcom gens habitual durant aquella època.

Anys més tard tindria 5 fills: la Fàtima (la meva mare), la Montse, la Roser, el Joan i la Teresa.

A tots els ells els hi van inculcar una gran estima per la música, però hauríeu de veure les ganes de lluita, d’inconformisme i de reivindicació que corre per les seves venes (no se si els hi van inculcar els seus pares, si el moment històric, si el context….). Però és ben cert que ens han deixat un bon llegat  reivindicatiu i artístic a la resta de la família.

Segurament, podria explicar infinitats d’anècdotes amb la iaia, però, recordo, especialment, una vegada que érem tota la família al meu poble i va agafar el cotxe de l’avi, un seat ibiza, i em va posar de copilot (deuria ser ben petita, però recordo com em fascinava anar de copilot).

O la única vegada que em va fotre una bufa. Havia escoltat a algun lloc o altre “cállate vieja” i em va fotre una bufa… Va ser la primera i la última vegada que li vaig parlar així a algú.

O quan les piruletes i galetes que sempre hi havia als armaris del menjador de ca la iaia.

O una vegada, que em va explicar que va veure una estrella fugaç, i va demanar un desig “que ens hi toqui quelcom”. Uns mesos més tard, els hi va tocar en un sorteig una minicadena. Anys més tard, me la regalaria (i funcionava!).

O el seu lluç a la basca… Que n’era de bo.

O quan m’ensenyava llibres en català, perquè el va aprendre de ben petita, i anys més tard, el va recuperar.

O aquelles jaquetes i vestits que ens feies (la iaia era modista), a la Laura, a l’Adrià i a mi, i la mare ens hi acabava posant un animaló fet amb punt de creu.

O que va fer encendre una espelma a Montserrat perquè aprovés la selectivitat.

I tantes i tantes anècdotes…

En definitiva, aquest el meu petit homenatge a tu, iaia. Potser són records esbiaixats, però són els meus records. Deixem afegir, però, que el motiu d’aquest escrit no és cap altre que explicar-te com n’has sigut d’important a la meva vida.

Sovint, cometem l’error de dir-li a aquella persona com ens l’hem estimat quan ja no és entre nosaltres, però, avui, iaia, t’ha tocat escoltar-ho en vida.

T’estima

la Marta

Busca bé l’agulla,
porta’m el didal,
he de cosir roba 
però al dit no em vull fer mal.

He cosit un trau,
he fet un brodat, 
he cosit estona
però encara no he acabat.

(La cançó del didal)

Per què “disfrutar” quan podem gaudir en català?

Cada dia em sorprèn més com, els mitjans de comunicació catalans, permeten que la llengua catalana vagi cedint espai a la llengua espanyola. Escoltar, en boca dels i les presentadors/es dels informatius TV3 (la teva), paraules com vivendes (habitatge), solventar (solucionar), tubería (canonada)… i la llista continua. Sincerament, em provoca mal d’estómac.

Aquest procés de “naturalització” de l’abundància de barbarismes és la lectura que se’n pot despendre de la Carta de Principis de la Corporació Catalana on esmenta que “cal aproximar les emissores als ciutadans d’expressió castellana del nostre país, que hi han de trobar acollida i sentir-les com a referents propis”. Tan cert, que ben aviat serà una realitat, no existiran diferències entre ambdues i, potser, podran escoltar de la televisió catalana, anuncis com, TV3, la tuya!

Paral·lelament a aquest fenomen, també, podem observar com sota la sota la falsa  premissa d’estandarditzar una varietat lingüística, el català central, amb l’objectiu  d’unificar i satisfer totes les necessitats comunicatives entre els parlants i usuaris/es de la llengua. Apareix una desvalorització cap a les altres varietats dialectals d’arreu dels Països Catalans.

Els dialectes catalans són un patrimoni col·lectiu, i aquests enriqueixen la nostra llengua, la dota  d’eines i de recursos i, esdevé el viu reflex d’un territori i d’una història.

Finalment, també, m’agradaria afegir que aquesta unificació i homogeneïtzació de la llengua catalana, farcida de barbarismes, també fa palès la necessitat de crear xarxes de seus de TV3 arreu dels PPCC, amb programacions pròpies per a cada territori, i no en un segon o tercer pla informatiu, tal i com s’està produint actualment.. Tothom recorda els corresponsals o els “TN comarques”. (Un desig, m’agradaria anar a Perpinyà i que unes de les televisions referents d’allà sigui TV3 – Catalunya Nord, amb programacions amb rossellonès, amb telenotícies propis i no una sucursal de TV3 del Principat).

Vull gaudir el català, vull gaudir de la meva llengua arreu dels Països Catalans, però sobretot vull que tothom participi d’aquest gaudi.

A propòsit de Fukushima

Al llarg de la història de la humanitat, les transformacions energètiques han esdevingut imprescindibles per tal de satisfer les necessitats vitals de la humanitat.

Ara bé, la societat industrialitzada s’ha vist immersa en constants processos d’acumulació, urbanització i socialització de la naturalesa (naturalesa adaptada i transformada al ritme de la producció que exigeix la humanitat) mitjançant l’explotació dels recursos naturals amb la finalitat de produir bens de consum.

L’intens desenvolupament econòmic ha causat estralls a gran part dels ecosistemes. Aquest fet ha fet palès que la relació entre la naturalesa i la humanitat es troba penjant d’una línia fina, ja que aquesta relació esdevé totalment transversal i no distingeix ni classes ni divisions socials. Com per exemple desastres com l’explosió del reactor 4 de la central nuclear de Xernòbil, Prestige, o la situació delicada en que es troben els reactors nuclears de la central de Fukushima al Japó.

Davant el context energètic actual apareixen el següents reptes: la demanda energètica sembla que no té aturador, no hi ha una producció eficient d’energia, les fonts d’energia d’origen fòssil s’esgoten i les energies renovables no han suposat, encara, una alternativa viable, malgrat els esforços institucionals i les denúncies de moltes veus provinents de la societat civil.

A més a més cal afegir la llunyania de les centrals elèctriques respecte a les ciutats, com a espai de concentració d’usuaris/es i consumidors/es d’electricitat. Aquest fet produeix, per tant, que les instal·lacions productores d’energia elèctrica siguin ineficaces ja que depenen de factors, com ara, la distància, el l’abastament i el consum d’energia. Successos com les grans apagades d’electricitat a grans metròpolis com New York, Barcelona o la recent apagada a gran part de la població de la província de Girona, evidencien aquesta falta d’eficàcia energètica i del desequilibri existent entre producció i consum.

En conclusió, davant d’aquest panorama, cal plantejar-se com i a on es genera la demanda/necessitat de la producció d’energia? en mans de qui es troba la responsabilitat del control d’aquest consum? i quines són les mesures preses per a solucionar la necessitat creixent d’energia?

És necessari crear una nova política urbanística que faci un gir conceptual de consumidors/usuaris a productors/es d’electricitat, és a dir, que s’incentivi la generació d’electricitat a escala local, per tal de reduir els efectes dependents de les grans centrals elèctriques i promoure un ús limitat i responsable de l’energia a totes les llars i indústries. Mesures, com ara, maximitzar l’enllumenat natural, teulades i terrasses eòliques o solars (plaques), recuperació del subsòl del carrer, construir petites hidràuliques en els rius urbans, crear micro-cogeneració urbana mitjançant la biomassa o construir edificis autogeneradors d’electricitat.

La humanitat és, alhora, la màxima responsable dels desastre ecològics i l’afectada/víctima d’aquests desastres, ara, la clau rau amb la necessitat de qüestionar-se quina relació volem amb la naturalesa.