Durant un any vaig ser a l’atur. Un any en què vaig decidir que no em podia postrar al sofà esperant que sonés la campana. Vaig fer de monitora de colònies, vaig col·laborar amb el projecte “Encomana el català”, vaig fer el curs del nivell D, vaig ser voluntària per la llengua, però una feina amb cara i ulls, res de res.
Deixava currículums a tort i a dret, com a sociòloga (com diu una amiga meva, cada cop que poses “sociologia” a l’infojobs, infojobs es fot a riure), com a professora, apuntar-me a les llistes, però res de res.
Finalment vaig trobar una oferta on cercaven una professora de secundària de tecnologia a La Bressola (per cert, he dit que vaig començar una enginyeria? I que tinc el CAP?) Per motius tant de caràcter econòmics i laborals com de caràcter lingüístics, patriòtics…o d’altres, vaig pensar que no hi perdia res.
Coneixia què era La Bressola i que significa per a molta gent del sud.
Em van seleccionar per a ser professora de tecnologia durant un curs sencer a mitja jornada. Començava des d’aquell moment una nova aventura, amb molts aspectes: Havia de trobar un lloc on dormir durant una nit, havia d’enfrontar-me amb la burocàcia francesa (rígida, dura i complexa per a molts estrangers, no cal negar la realitat, sóc, als ulls de l’administració francesa, una estrangera comunitària), conèixer el francès… però bé, de mica en mica es va anar fent tot.
És a partir d’aquell moment que vaig començar a conèixer una altra realitat, la de la Catalunya Nord, el cul de França (com diuen uns quants/es). Una zona que viu dels serveis i poca cosa més, on el català, o millor dit, el rossellonès, és una llengua, no ja minoritària, sinó minoritzada. Relegada al món dels pagesos i als gitanos (sí, parlen català els gitanos de Perpinyà) i, sobretot, és gràcies a moltes entitats i escoles (La Bressola, Arrels, col·legi Compte Gifré…) que el català comença a respirar.
És en aquell moment, també, que me’n adono de la gran influència del castellà sobre la nostra llengua, i com he de rectificar certs mots altament corrosius per la nostra llengua. Com em va dir el algú “no es pot entendre que utilitzem barbarismes castellans en una escola catalana a l’estat francès). Tenia tota la raó del món.
És en aquell moment, que te’n adones que el Principat és el Sud (jo sempre feia la broma, Alacant és ultra-sud?), i de la riquesa de la nostra llengua i de tot allò que ens uneix amb la resta dels territoris de parla catalana.
És en aquell moment que conec gent amb una empenta i unes ganes terribles de que el català esdevingui la llengua comuna de tots i totes els i les nord-catalans/es.
És quan vaig descobrir el Casal Jaume I de Perpinyà, Airenou de Baó, ràdio Arrels…
És en aquell moment que vaig descobrir mots en rossellonès: espartina, fes a polit, manyac/aga, t’has enganyat, mainatge, nin, nina.
Descobreixes els vins de les costes del Rosselló, el muscat de Ribesaltes, la galeta de reis, les creps (sobretot de nutella).
Descobreixes l’USAP, els Dracs ( o Dragons), que l’himne de l’USAP és L’estaca (i que per sorpresa meva, tot el mainatge la coneix, es un gaudi escoltar nins petits cantant aquesta cançó tan nostrada).
Descobreixes el Canigó, les Alberes, les Corberes, Argelers, Colliure, Banyuls, la maternitat d’Elna, Vilafranca de Conflent, Canet, Ceret, El Soler, Prada, Salses, la porta dels Països Catalans, i tants i tants llocs.
Fer vida a la Catalunya Nord, per mi, vol dir que sovint has d’anar a animar el Barça al Casal Jaume I de Perpinyà, sovint has de participar d’esdeveniments tan importants, i que marcaran la història de Catalunya Nord, com per exemple, el Lipdub per la llengua, que sovint vas a veure cinema en català, sovint te’n vas a escoltar alguna xerrada a la Casa de la Generalitat, o anar a algun concert de grups en català, anar a fer una cerveseta amb el “Clan Bressola”, és com els he etiquetat amistosament, conèixer algunes cançons d’en Jordi Barre, Joan Pau Giné, Gerard Jaquet, o anar a veure algun que d’altre correfoc o actuació castellera, anar a trobar autors nord-catalans a la llibreria catalana…
Enguany, sóc a Nyils, fent de mestra de primària i, actualment, visc tota la setmana aquí, a Perpinyà. Acompanyada d’una catalana del sud i d’una veïna mallorquina, en un piset, on l’hivern hi fa un fred que pela i l’estiu una calor que et plega. Però enguany, també, puc gaudir, amb gran plenitud, de la quotidianitat de la Catalunya Nord.
Avui puc dir que és en aquell moment en que es torna realitat, i que veus que per poca que sigui la teva col·laboració pel català, per la nostra cultura o per la defensa de la nostra terra, ni aquí ni al sud, mai sobren mans.
Visca els Països Catalan!
P.D: demano perdó per avançat per no haver reflectit tota la realitat de la Catalunya Nord, segurament m’he deixat infinitat de coses, però en la meva defensa diré que és la meva i particular visió als ulls d’una noia del Penedès que aterra a la Catalunya Nord i que de mica en mica va coneixent molts elements de la Catalunya Nord