Un dia, vaig escoltar una entrevista que li van fer al cantant del grup de La iaia, l’Ernest. Li van preguntar per què és deien la iaia i no l’àvia. Ell va respondre que la iaia era una persona molt més entranyable. Tenia raó.
Ho he de reconèixer, sóc la néta gran, la primera dels 9 néts que té la iaia, i he pogut gaudir-la durant molts anys.
La meva iaia, la Ramona, va néixer en el si d’una família treballadora del Penedès. Filla del Magí i la Josefa, i germana de l’Artur, el Josep i el Ramon.
A la iaia li van matar el seu pare durant la guerra civil, l’avi Magí. El van afusellar al Camp de la Bota de Barcelona. El Magí va ser un dels precursors de l’escola republicana a Vilafranca. I, precisament, la iaia en tenia molts bons records d’aquella època. M’explicava com n’era de gran la biblioteca d’aquella escola (On hi havia l’antiga caserna militar ubicada a la plaça del Penedès, popularment coneguda com “la plaça de l’exèrcit”, allà s’hi trobava aquesta escola), i que anaven junts els nens i les nenes (jo no ho entenia, ho trobava normal que anessin junts els nens i les nenes).
La seva infància, i part de la joventut, no va ser gens fàcil: va perdre el pare injustament quan era una nena, també va perdre un germà i, en conseqüència, va haver de deixar els estudis per ajudar a la seva mare per poder tirar endavant la família. A més a més, sent etiquetats de “rojos separatistas”.
La iaia, com tantes persones que van patir la repressió franquista, no tenia cap inconvenient per explicar com havia viscut la guerra i la postguerra. I assenyalar qui van ser els culpables de la mort del seu pare.
La iaia va conèixer l’avi Joan (el practicant de Vilafranca), no recordo ni quants anys tenia ni com el va conèixer, però m’explicava que es va casar de blanc, quelcom gens habitual durant aquella època.
Anys més tard tindria 5 fills: la Fàtima (la meva mare), la Montse, la Roser, el Joan i la Teresa.
A tots els ells els hi van inculcar una gran estima per la música, però hauríeu de veure les ganes de lluita, d’inconformisme i de reivindicació que corre per les seves venes (no se si els hi van inculcar els seus pares, si el moment històric, si el context….). Però és ben cert que ens han deixat un bon llegat reivindicatiu i artístic a la resta de la família.
Segurament, podria explicar infinitats d’anècdotes amb la iaia, però, recordo, especialment, una vegada que érem tota la família al meu poble i va agafar el cotxe de l’avi, un seat ibiza, i em va posar de copilot (deuria ser ben petita, però recordo com em fascinava anar de copilot).
O la única vegada que em va fotre una bufa. Havia escoltat a algun lloc o altre “cállate vieja” i em va fotre una bufa… Va ser la primera i la última vegada que li vaig parlar així a algú.
O quan les piruletes i galetes que sempre hi havia als armaris del menjador de ca la iaia.
O una vegada, que em va explicar que va veure una estrella fugaç, i va demanar un desig “que ens hi toqui quelcom”. Uns mesos més tard, els hi va tocar en un sorteig una minicadena. Anys més tard, me la regalaria (i funcionava!).
O el seu lluç a la basca… Que n’era de bo.
O quan m’ensenyava llibres en català, perquè el va aprendre de ben petita, i anys més tard, el va recuperar.
O aquelles jaquetes i vestits que ens feies (la iaia era modista), a la Laura, a l’Adrià i a mi, i la mare ens hi acabava posant un animaló fet amb punt de creu.
O que va fer encendre una espelma a Montserrat perquè aprovés la selectivitat.
I tantes i tantes anècdotes…
En definitiva, aquest el meu petit homenatge a tu, iaia. Potser són records esbiaixats, però són els meus records. Deixem afegir, però, que el motiu d’aquest escrit no és cap altre que explicar-te com n’has sigut d’important a la meva vida.
Sovint, cometem l’error de dir-li a aquella persona com ens l’hem estimat quan ja no és entre nosaltres, però, avui, iaia, t’ha tocat escoltar-ho en vida.
T’estima
la Marta
Busca bé l’agulla,
porta’m el didal,
he de cosir roba
però al dit no em vull fer mal.
He cosit un trau,
he fet un brodat,
he cosit estona
però encara no he acabat.
(La cançó del didal)
Independència i República també tenen nom de dona 
Preciós, Marta. M’ha agradat molt!
Marta, bonica, és preciós el que has escrit. Amb els anys, m’he anat apropant més i més a l’esperit de la mare i sovint he pensat que no l’hem sabut valorar prou, especialment perquè el pare tenia una personalitat enlluernadora que, sense voler-ho, enfosquia la figura de la Ramona. Ha estat una dona inteligent i sensible, una dona forta i valenta. Ara, la iaia Ramona es troba al final de la seva vida i, malaudarament, no pot llegir les teves amoroses paraules, encara que és possible que per fils misteriosos de la consciència, li arribi l’escalf del teu afecte. Sento fermament que ens ha estimat molt, tot i que no ho sabia expressar molt bé. La seva presència, minsa ara, segueix traspuant una bondat que la gent que la coneix de temps també m’ha fet notar.
Ja que fas esment als temps que li va tocar viure, et diré que no va tenir cap possibilitat de rebel·lió i que va sucumbir, com quasi tothom llavors, als efectes de la por, la repressió i la ignorància. Però, en el seu interior, estava en desacord en moltes coses; no tenia estudis, però era una dona reflexiva i apassionada, com quan va decidir deixar d’anar a l’Acción Católica perquè obligaven a portar mitges a l’hivern o quan una monja la va renyar perquè ens feia petons amb els llavis pintats, i ella…doncs, s’els va seguir pintant.
Ara, ens necessita molt, és a punt de fer el seu darrer viatge i no ens pot dir res, no sabem si té por o si, altrament, en el fons de la seva consciència està esperant pacientment, plena de records i pensaments. La millor mostra d’amor és acompanyar-la en aquest darrer tram, agafar-li la mà i dir-li adéu mare, iaia, t’estimo i gràcies per tot el que m’has ensenyat i donat.