“Avui o demà, ja sé que puc caure. Les lluites com la nostra necessiten víctimes. I no es pot pensar mai en salvar la vida. Si un se salva, doncs, bona sort. Si un cau, doncs és el que ja es pot donar per descompta. Fins ara la mort m´ha respectat. Si ve, aquí o allà, tant se me´n fot!…I doncs, què havia de fer? Tornar a Catalunya. Allà la lluita encara no ha acabat” (Ramon Vila Capdevila, “Caracremada”, maqui català)[1]
Avui, davant d’un incessant retrocés en els drets i llibertats de les persones, d’un augment de la repressió sobre les masses socials, d’un fantasma anomenat “mercats” que té la bareta del control absolut sobre les nostres llibertats, drets i deures (el què abans era la burgesia, ara se’ns mostra com a quelcom eteri, intangible i omnipresent), ara que els lladres, els de veritat, els de corbata dormen tranquil·lament a casa seva sense ser jutjats…
Vull fer un salt en el temps per a recordar als herois i heroïnes que quan tot semblava perdut, van decidir continuar lluitant.
La història, massa sovint, és escrita pels propis vencedors, relegant a la parcel·la de l’oblit i a la cara més fosca de la història grans gestes humanes, que de forma individual o col·lectiva, no van acceptar ni tolerar el destí reservat per a tanta i tanta gent que, en molts casos, van convertir la seva vida en una eterna resistència.
“Fins fa molt poc temps, els Maquis era un d’aquests capítols soterrats per la voluntat dels que encara es resisteixen a construir el passat amb totes les seves arestes. A mig camí entre la tragèdia, la infàmia i la llegenda, la història de totes aquelles persones que van protagonitzar la resistència armada contra el règim franquista va haver d’esperar la mort del dictador per començar a ser explicada i, quasi quaranta anys, per ser acceptada”.[2]
Avui, em vull centrar amb els guerrillers, més concretament, els maquis. Que amb el seu afany de justícia van aconseguir generar més d’un mal de cap al règim franquista. Parlem, per exemple, de la invasió de la Vall d’Aran amb més de 3.000 homes provinents de França, les zones d’intervenció de les agrupacions guerrilleres de Lleó- Galícia, Astúries – Santander, Zona Centre – Extremadura, Andalusia i Llevant – Aragó, totes elles contaven amb, més o menys, 100 homes.
Més concretament, a Catalunya, bé sigui per la seva proximitat amb França o bé per la seva pròpia “naturalesa” dels moviments socials i polítics, els guerrillers contaven amb dues grans agrupacions guerrilleres, la guerrilla rural anarquista: grups de Mercel·lí Massana i Ramon Vila Capdevila, “Caracremada”, o la guerrilla urbana anarquista. Grups de Francesc Sabaté Llopart, “Quico Sabaté” i Josep Lluís Facerias.
Als darrers anys de la seva lluita, els maquis van ser etiquetats de bandolers, lladres… fruit d’una campanya propagandística franquista promoguda amb l’objectiu de desvirtuar i acabar amb aquest pal de roda que se’ls hi havia generat. I que, ara, després d’una transició que va voler tapar les ferides amb ciment, els seus noms continuen ben vius en l’imaginari col·lectiu català. Què hauria passat si la lluita d’aquests individus hagués obtingut els seus fruits? S’hauria capgirat el rumb de la història?
Avui no lluitem contra el franquisme, però sí contra uns poders fàctics que ens oprimeixen com a poble, com a individus i neguen les nostres llibertats. Gaudim, per sort, d’exemples de lluita i resistència, que la història, masses vegades, ha silenciat. Ens resta, doncs, a les generacions actuals fer-nos baladores de la memòria de tots aquells/es herois i heroïnes que la història ens ha regalat.
Independència i República també tenen nom de dona 